“Putero” i “Navajero”

El diumenge 29 del mes passat, les grans ciutats dels Països Catalans van viure una nit d’importants incidents, violència desmesurada, espanyolisme, masclisme... Tot això coincidint amb la victòria de “la roja” a la darrera Eurocopa.

Pocs dies després, vam saber la noticia curiosa d’aquella nit, el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, havia estat ferit per una pilota de goma disparada pels Mossos d’Esquadra a la Plaça Espanya de la ciutat comtal, llocs de celebració de la victòria i dels principals incidents, mentre feia tasques policials de paisà. Xavier Vilaró va ser ingressat a l’UCI de l’Hospital del Mar de Barcelona en estat molt greu on se li va extirpar la melsa en una intervenció quirúrgica.


Fins aquí la versió oficial exposada per l’Ajuntament de Barcelona, la Guàrdia Urbana i el Departament d’Interior de la Generalitat que ja avançava que no obriria cap investigació. Aquells que som malpensats però, ja sospitàvem que alguna cosa no acabava de quadrar... Que hi feia el cap de la Guàrdia Urbana de paisà i al mig dels incidents? Podria ser que estès participant de les celebracions i dels mateixos incidents? I com podia ser que l’impacte de la pilota de goma li hagués causat ferides a la melsa, el pulmó i el braç tal com deia la versió oficial? Jugaven al pinball amb ell potser?

Així doncs des de primeres hores d’avui diumenge, les edicions digitals de Vilaweb i El Mundo oferien una nova versió sorgida d’una investigació privada. La nit del 29 de juny Xavier Vilaró no estava pas treballant, sinó que estava en un “puticlub” fora de Barcelona i es va veure involucrat en una baralla. A causa d’això va patir les ferides que li causaren l’hospitalització. Ajuntament, Guàrdia Urbana i Conselleria d’Interior s’han afanyat a desmentir.

Veiem doncs, com el cos de la Guàrdia Urbana, ja amb fama de corrupte i xulesc, s’ha vist esquitxat per un escàndol de violència i d’explotació de les dones per part del seu màxim càrrec, que és posat a dit pel mateix alcalde. Tot això encobert pel també corrupte Ajuntament de Barcelona, en mans del PSOE i ICV pels segles dels segles i per la Conselleria d’Interior, d'ICV també, que no aconsegueix sortir d’un escàndol que n’entra en un altre, que han mentit i segueixen mentint descaradament a la societat barcelonina i catalana, que d’aquesta manera segueix perdent la poca confiança que ja li quedava en els seus governants.


Des d’aquí només em queda exigir la dimissió de Xavier Vilaró, per haver ofert aquesta imatge tant lamentable i no estar a l’alçada del càrrec, a l’alcalde Jordi Hereu, que va posar a Vilaró en el seu càrrec i ha encobert tot l’afer, d'Assumpta Escarp, responsable política del cos de la Guàrdia Urbana, que també coneixedora del cas el va amagar a la societat i finalment de Joan Saura, responsable polític dels Mossos d’Esquadra, que coneixedor de la veritat, va negar la possibilitat que s’obrís una investigació sobre l’actuació de la policia catalana, que s’ha vist esquitxada en un cas que rarament no els implica.

Revolta antimilitarista a l'Ajuntament de Badalona.

Tal dia com avui...

El 7 de juliol de 1845, coincidint amb el sorteig dels quintos, el públic reunit s'hi va oposar cridant i quan l'Ajuntament pretenia continuar amb el sorteig, van assaltar l'edifici i van desaparèixer les llistes dels mossos; quan un sereno va disparar sobre un jove matant-lo, la multitud el va matar junt amb un agutzil que volia anar a Barcelona a demanar ajut.

Extret de: Llibertat.cat

Dalt la Vila, No calla!!

Ja fa gairebé tres setmanes que es va celebrar aquest acte organitzat per la Comissió de Veïns i no me’n vaig fer ressò en aquell moment, però he tingut un remordiment a la consciència des de llavors que em persuadia a parlar-ne. Doncs aquí ho tenim.

El barri de Dalt la Vila va mostrar la seva força. Unes 150 persones es van aplegar a la Rectoria de Santa Maria. Va ser un acte esplèndid, presentat per un Andreu Solsona tan brillant com sempre i amb uns ponents que van oferir un recital de música, relats, poemes, història, humor... Vaja, molt complet tot plegat.


Va ser curiós veure també l’afluència proporcionada de personalitats polítiques locals, CiU i Esquerra ara al govern i ICV-EUiA al govern fins fa un any. Tots ells còmplices de l’actual situació del barri no van faltar a la cita. El poble ja els coneix i sap de quin peu calcen. Si volen perdre el temps intentant fer veure el que no són, allà ells.

Des d’aquí, només em queda tornar a encoratjar a la Comissió de Veïns i al barri en general. Han de ser conscients que l’única lluita que es perd és la que s’abandona.

La UAB a la deriva.

Només cal anar a la pàgina web de la Universitat Autònoma de Barcelona -encara amb domini “.es”, per cert- per adonar-se de la imatge que pretén donar al visitant. Imatge d’una Universitat moderna i tolerant i una Universitat on el principal actiu són les persones, com diu Lluís Ferrer en l’apartat “Benvinguda del Rector”.
Res més lluny de la realitat. Aquest any la UAB i sobretot el seu equip de govern ens ha mostrat la seva cara més fosca.

Un segueix navegant per les pàgines relacionades amb el món universitari, i al arribat a la descripció que l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), fa de la UAB, es troba amb això: “la UAB ha estat capdavantera a l’hora de confluir en les noves estructures i models de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior”. És aquí on rau la problemàtica sorgida aquest curs.

Després d’un primer semestre més calmat a causa del secretisme extrem en el qual el govern de la UAB estava aplicant aquest nou espai, a partir de la setmana de mobilitzacions del març, la lluita contra l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior a l’UAB ha estat, si més no, polèmica.

El 4 de març al migdia un grup d’estudiants vinculats al “comitè de vaga” tancaven la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB amb la reivindicació clara de que la Universitat complís la resolució del 2001 en la qual va declarar la inviabilitat d’aplicar el Procés de Bolonya pels problemes econòmics. Gairebé a la matinada i per ordres de l’equip rectoral que va rebutjar el diàleg en tot moment, els Mossos d’Esquadra armats van fer fora als estudiants tancats mentre propiciaven una ferotge càrrega contra els que es concentraven a fora de forma pacífica donant suport als primers que va acabar amb nombrosos ferits. Tot això amb els llums apagats per dificultar que els mitjans de comunicació ho captessin. Com dirien els castellans “con nocturnidad y alevosía”.


Al dia següent una manifestació de gairebé 3.000 persones es va dirigir al rectorat de la UAB per exigir una explicació sobre els fets ocorreguts, un altre cop es va tancar la porta al diàleg i el clam de “Lluís Ferrer dimissió” era cada cop més sonor.

El relleu del “comitè de vaga” després de la setmana de lluita, el van agafar la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF) i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). D’aquesta manera s’ha bloquejat fins a tres cops el Consell de Govern de la UAB, fins que en el quart intent, celebrat lluny de la UAB, al Campus de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i custodiat per un centenar de Mossos d’Esquadra anti-avalots han aconseguit aprovar uns 25 graus il·legals, per no haver passat per les respectives Juntes de Facultat.


Resultat d’aquestes mobilitzacions i de més concretes com les de la Junta de Lletres que els estudiants van impedir que es celebrés, una vintena d’estudiants han rebut la notificació d’obertura d’expedients. Com podem veure aquesta és la Universitat dialogant, i com deia el Rector, en la que les persones són el principal actiu.

Com van dir en un comunicat la secció de l’Hospital de Sant Pau de Federació de Treballadors de Catalunya: “Reprimir a bastonades la lliure expressió dels ciutadans afectats per una norma imposada (la declaració de Bolonya), és propi del que no té més arguments que la força bruta per defensar els seus propòsits”.

Així doncs veiem que la UAB s’ha mantingut en estat d’excepció durant molts mesos d’aquest curs. L’últim episodi, aquest acadèmic també protagonitzat per l’equip rectoral d’aquesta universitat (i també de la UPF), ha estat desmarcar-se del conveni del que em feia ressò en aquest bloc fa uns dies sobre l’exigència del català al professorat contractat. Una anomalia inimaginable a qualsevol universitat que es vulgui dir competitiva, doncs és aquest l’argument pel qual justifiquen la no exigència de la llengua pròpia.

El curs que ve, la lluita continua. Lluís Ferrer, dimissió!

Universitat pública i en català!

“Que la Generalitat s'impliqui fermament en la defensa de llengua catalana en la universitat. D'una banda, doncs, exigim que concreti els apartats de la LUC i la Llei de Política Lingüística que fan referència als coneixements lingüístics del professorat exigint el títol del nivell C de català a tot el professorat contractat, ja que només d'aquesta manera es garanteix el dret del estudiant a poder expressar-se en català. D'altra banda, demanem a les universitats que garantitzin una oferta completa en català, l'utilitzin sense complexos en els postgraus, evitant canviar de llengua per tal de captar més estudiants. Al mateix temps demanem que totes les edicions fetes per les universitats i tot el material imprescindible per seguir cada assignatura sigui, com a mínim, en català.”

Aquesta era una de les nou reivindicacions dels estudiants que es van tancar el 14 de novembre passat a l’edifici del Raval de la Universitat de Barcelona. Curiosament aquesta va ser l’única que tant el Rector de la UB –ara Secretari d’Estat d’Universitats- Màrius Rubiralta, com el Conseller d’Universitat i varies coses més que res tenen a veure amb la Universitat (o si?), Josep Huguet es van comprometre a complir.

oncs aquí ho tenim. Ahir s’anunciava l’acord entre la Generalitat i totes les universitats de Catalunya, públiques i privades a garantir que tot el professorat contractat a partir d’ara sigui posseïdor del Nivell C de català, requisit que si no vaig errat, només la UB i la UdG exigien fins ara.

D’aquesta manera donem un petit pas cap a la normalització de la llengua pròpia al nostre país. Una mesura com aquesta, exigir que els professors parlin la llengua pròpia, lògica i normal a qualsevol a qualsevol país del món, no ha arribat a Catalunya fins al S. XXI, mentre la resta d’universitats dels Països Catalans segueixen tenint uns índexs irrisoris de professorat amb coneixement del català.

Aquesta, la lluita per la normalització i per l’augment de l’ús de la llengua a la Universitat ha sigut, és i serà un dels eixos del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que es compromet a seguir treballant per defensar la presència del català als centres d’ensenyament superior i a exigir als responsables un pla d’actuació per a variar la situació actual.

Salut!

Que guanyi Carretero!

Ni milito a Esquerra ni hi militaré. Els errors del passat, del passat són. Ara bé, com a independentista no puc inhibir-me de la “guerra” interna que el partit republicà està vivint. Sóc plenament conscient que –desgraciadament- Esquerra és necessària per assolir el fi de la independència.

L’Esquerra de Puigcercós, de Carod i d’Uriel és una Esquerra continuista i oficialista; una Esquerra submisa als interessos de l’Estat i del PSC-PSOE. Després de 5 anys al govern, la direcció ha portat el partit a convertir-se en una crossa del PSC-PSOE per així seguir el camí d’ICV-EUIA, el més fidel gosset dels “sociates”.

L’Esquerra de Carretero no sabem com serà. Sabem que Carretero és l’únic dels candidats que no ha trepitjat la direcció, sabem que Carretero va declarar que Zapatero era un “espanyolista demagog” i sabem per aquest motiu va ser expulsat del “Govern Maragall”.

Carretero diu que Esquerra tornarà a dir-se ERC, diu que vol redefinir el pacte de govern, tot fixant les prioritat en les polítiques de reafirmament nacional (les males llengües diuen que "Papi Montilla" el farà fora)... Des de Reagrupament, el sector que encapçala Carretero, diuen també que definiran una estratègia cap a la independència. Ja ho vorem; de totes maneres sona millor que l’Esquerra de Puigcercós, la que ha rebut el suport de la cúpula del PSC-PSOE, l’Euskadiko-Esquerra, segons paraules del mateix Carretero.

Malgrat tot segueix sent l’ERC del 92 , ni ho oblidem, ni ho perdonem. Sabem que en ERC no si pot confiar. Però hi ha coses més dolentes i hi ha coses menys dolentes; i el país necessita que el partit que aglutina -actualment- el vot independentista majoritari, sigui decent i tingui uns objectius molt clars. Ni l’acomodament, ni el poltronisme.

En fi, que guanyi Carretero!

Ja fa 29 anys de la mort d'en Fèlix Goñi.

Fèlix Goñi “Bruc” va morir tal dia com avui de l’any 1979. Aquell dissabte 2 de juny a la nit, Fèlix Goñi, amb tres companys més, es trobava al barri de Gràcia, on estaven situades les oficines de l’empresa Renault, l’objectiu d’aquella nit. Pretenien atemptar contra els interessos del capital francès en solidaritat per les extradicions de joves bascos per part de l’Estat francès. Un fals contacte amb un mecanisme de rellotgeria va produir una explosió que va provocar la mort de l’activista.

Fèlix Goñi tenia 20 anys, havia nascut al 1958 al Prat de Llobregat on encara hi vivia. Treballava des dels 17 a la indústria química pratenca i participava activament en la lluita del moviment obrer. Militant de les Joventuts Revolucionàries Catalanes, també va participar en el nucli del PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional) d’aquella localitat del Baix Llobregat, amb qui es va presentar a les eleccions municipals.

Fèlix Goñi, de la mateixa manera que Martí Marcó, tirotejat el 26 de gener del mateix any a mans de la policia espanyola i els companys que l’acompanyaven aquella nit a Gràcia entre d’altres, formaven part del nucli embrionari de Terra Lliure. Eren un grup de joves que després de néixer en una nació ofegada dins d’un estat dictatorial, es van veure decebuts i van reaccionar davant la farsa de la Transició que no aportava solucions a la opressió nacional i social que patien.

Gairebé tres dècades després, cal no oblidar aquests patriotes que moriren per la independència i el socialisme dels Països Catalans, que van prendre la decisió de donar un pas endavant en la lluita per l’alliberament, una “aventura” que va durar fins la desfeta del 92. Però mentre segueix-hi havent gent que lluita amb el mateix fi que aquests joves, avui enquadrats dins el moviment de l’Esquerra Independentista, les seves morts no hauran estat per no res.

El millor homenatge, la victòria!

PD: Deixo un parell d'enllaços interessants relacionats:

- Mor el lluitador independentista Fèlix Goñi "Bruc" preparant una acció (Llibertat)
- 29è aniversari de la mort de Fèlix Goñi (CDMMM)