Setmana calenta a les universitats catalanes.

Aquesta serà una setmana intensa dins la cursa de fons -que ja està arribant al seu final- en la lluita contra l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Amb el curs acadèmic reprès a totes les universitats i després d’un llarg període hivernal el sentiment que es respira a les universitats és el “d’ara o mai” i la consigna que es repeteix és “a per totes”.

Com deia, aquesta serà una setmana calenta i doncs hi ha programades tres consultes que forçaran el posicionament de la comunitat universitària de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) sobre la paralització de l’EEES i també sobre la seva aplicació. Així, a la UPF dimarts i a la UB dijous es celebraran referèndums d’estudiants encaminats cap a un posicionament ferm cap a la paralització de l’EEES. Tal com ja han votat massivament a Lleida, Girona i a la UAB.

Dijous a la UPF qui es sotmet a consulta és l’actual rector Joan Josep Moreso. El sheriff és l’únic candidat a les eleccions a rector i la comunitat universitària de la UPF en el seu conjunt haurà de votar si el vol o no. Així en Moreso posa a consulta la seva política de força i coacció contra les protestes i reivindicacions legítimes dels estudiants exercida amb una actitud autoritària, arrogant i prepotent.

A aquestes consultes se li suma la vaga de fam que ha iniciat avui el company Tomàs a la UAB. En aquest bloc s’anirà fent el seguiment de la vaga de fam, de la salut d’en Tomàs, de les reaccions per part de les autoritats i de les mostres de suport cap a ell.

Tot plegat són eines que d’una manera o altre ens forcen a tots i totes a posicionar-nos en aquest conflicte i porten a tensar la corda entre els estudiants i les autoritats que no poden seguir donant l’esquena, reprimint ni deslegitimant les reivindicacions estudiantils en aquesta lluita que ha de portar a una negociació en igualtat de condicions entre tots els subjectes de la comunitat universitària per decidir tots junts quin model d’Universitat pública volem.

Endavant amb la paralització de l’EEES, Endavant amb el vot contrari a Moreso i Endavant amb en Tomàs!

Sense proves (2): Grande-Marlaska

Era dimarts de la setmana passada, estava donant voltes pels carrers del voltant de la facultat al barri del Raval tot tafanejant una mica. Al entrar al carrer Peu de la Creu hi havia un grup de senyores del barri que xiuxiuejaven “han sido ocho o diez”, jo ja sabia de que anava la pel•lícula: al matí ja havia escoltat per la ràdio que hi havia hagut detencions al Raval i a Mislata per frau fiscal i que s’estava investigant la suposada relació amb Al-Qaeda.

Al fons del carrer hi havia varies dotacions de la Policia Nacional i moltes més unitats de premsa. Tampoc era sorprenent; el barri del Raval desperta sovint ben de matinada per redades de la policia, ja sigui per prostitució, narcotràfic, terrorisme...
Mentre m’hi aproximava i el Nacional de torn em persuadia per canviar de vorera jo anava repetint a prop de micròfons “cortines de fum”, “cortines de fum”... M'imagino que qualsevol que em sentís em prendria per un possés.

La realitat era però, que aquell mateix matí s’havien anunciat les xifres d’atur del mes de gener. Als Països Catalans l’atur havia augmentat en 50.000 persones respecte el gener (gràfic) fins arribar a les 907.000. Dades d’atur alarmants als Països Catalans, així com a la resta de l’Estat espanyol. Xifres que van quedar en segon pla per la detenció de suposats islamistes.


És certament preocupant comprovar com els mecanismes de l’Estat amb la col•laboració dels mitjans de comunicació ajuden a crear aquest estat d’alarma permanent respecte el terrorisme islamista i de pas ajuden a incrementar el racisme, la xenofòbia, l’estigmatització i l’enfrontament que es viu als barris cap als col•lectius de persones nouvingudes. I és molt preocupant ja que tot just divendres, el magistrat de l’Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska ja havia investigat la connexió dels detinguts amb la xarxa internacional de terrorisme islamista -prou ràpid!- i en descartava els vincles. No hagués sigut però el primer cop que l’Estat espanyol empresona ciutadants d’orígen musulmà sota l’alarma del terror i sense proves, com en el cas del “Comando Dixan”.

Mentrestant el bocamoll de l'Hereu declarava dimarts que les xarxes de suport al terrorisme internacional "mai arrelaran a Barcelona ni a Catalunya ja que això atempta contra els valors d'aquestes". Bocamoll, frívol i irresponsable.

Sense proves (1): Garzón.

Aquest migdia s’ha sabut la notícia que tretze membres de les organitzacions Democràcia 3 Milions (D3M) i Askatasuna havien quedat absolts del delicte d’integració a organització terrorista.

I és que en Garzón -al capdavant de l’ofensiva judicial espanyola- s’ha proposat fer caure un moviment polític que té el suport de centenars de milers de bascos, i per tal d’aconseguir-ho tant li fa el que s’hagi d’endur pel davant i com ho hagi de fer. Aquest cop, i amb l’excusa de les eleccions basques li ha tocat a aquestes candidatures i als membres que les conformen.

Sorprèn però que avui hagi absolt aquestes tretze persones. I és que aquest magistrat i la Justícia espanyola en general emprenen la màxima de “si no hi ha proves, s’inventen”. La feblesa argumentativa amb la que enfronten aquests processos ha estat possiblement la causa d’aquesta absolució. L’argumentació del “tot és ETA” incerida amb calçador en el si de l’opinió pública cada cop trontolla més.

Probablement les candidatures no tinguin tanta sort com els seus membres i siguin anul•lades durant el transcurs de les properes hores. I és que el govern espanyol -amb el Ministre de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba (tristament esquitxat per l’assumpte GAL) com a punta de llança- ja ha anunciat que l’esquerra abertzale no estarà als comissis de l’1 de març. Demostrant un cop més, la independència dels tres poders a l’Estat espanyol.

La comunitat internacional, no ha fet una excepció en la seva habitual passivitat front a la manca de llibertats o la vulneració drets humans i/o polítics arreu del món. Aquest cop però, als informes d’Amnistia Internacional denunciant els abusos policíacs, la tortura i les males condicions a les presons espanyoles, se li ha unit un informe de l’ONU alertant de la manca de garanties procesals amb les que s'il•legalitzen candidatures (ho podeu llegir aquí).

Joan Boada, mentider per sistema.

Recordem el cas de la Núria Pòrtulas, una jove educadora de Sarrià de Ter, que es va passar segrestada a la presó acusada d’integració a banda terrorista sense proves durant més de quatre mesos. El Director General del Departament d’Interior, el Sr. Joan Boada va arribar a dir –sense proves, recordem-ho- una gran quantitat de despropòsits malintencionats com que la Núria tenia bombes; i va arribar a amenaçar la seva familia per tal que no fés rebombori mediàtic sobre el cas. La cosa no li va sortir bé, i la Núria està avui al carrer, d’on no hauria d’haver sortit mai.

Joan Boada mentia delibaradament. Es pot arribar a ser més frívol? Tot plegat va ser d’una baixesa moral dificilment vista anteriorment. Gairebé dos anys després, Joan Boada segueix tenint les mateixes carecterístiques: és un mentider, un frívol i dubto que tingui moral.

Aquesta és segons Joan Boada una actuació excel·lent i modèlica:

Fotos: David Datzira

I en aquest vídeo de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) es pot veure en el minut 1:34, l’actitud -segons Joan Boada- molt violenta dels estudiants.

Realment és patètic veure com un partit que es vanagloria per ser d’esquerres i actuar com a tal pot arribar a degenerar fins al punt de situar-se a la dreta de les gestions anteriors del Departament: Núria de Gispert (UDC) i Montserrat Tura (PSC) o inclús de la Delegada del Govern en temps d’Aznar, Júlia García-Valdecasas (PP). Però personalment, ja no em sorprén res.

Acabaré enllaçant la Carta Oberta a Joan Boada (ICV), publicada avui pel company Xavi Monge al seu bloc, la qual subscric en la seva totalitat.

El vot nul s'imposa entre els estudiants de la UB.

Ahir es van celebrar les eleccions al Rectorat de la Universitat de Barcelona, en les que concorrien quatre candidats i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanava el vot nul. Josep Samitier i Dídac Ramírez han estat les candidatures que passaran a la segona volta de dimarts vinent.

En total hi van haver 1.057 vots entre l’estament estudiantil, el que representa un 30% dels vots totals dels estudiants i més vots que qualsevol de les quatre candidatures, demostrant així el descontentament dels estudiants amb aquestes eleccions, a les quals el vot estudiantil compta un 30% des de l’aprovació de la LOU, tot i representar un 90% de la comunitat universitària i amb les quatre candidatures, cap d’elles crítica amb l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

El vot de càstig dels estudiants en aquestes eleccions també s’ha expressat en forma de vots en blanc (415 vots) i d’una altíssima abstenció (93,8%). Aquestes xifres no fan més que demostrar el distanciament entre els que pretenen governar la UB i els estudiants, que no es veuen representats en cap de les opcions, que no han recollit les demandes d’aquest col·lectiu en els seus programes.

Les dues candidatures que concorreran a la segona volta de dimarts vinent són les de Josep Samitier i Dídac Ramírez, un el candidat continuista i l’altre que no ofereix cap opció innovadora respecte el primer. Els dos aposten per l’aplicació de l’EEES com s’està fent actualment i pretenen situar la Universitat en el mercat de les empreses.
A més la candidatura de Dídac Ramírez no ofereix cap garantia de que els avenços que s’han fet a la Universitat en el terreny del foment de la llengua catalana es mantinguin.

Cap dels aspirants a rector ha valorat aquest vot de càstig, el que vol dir que segueixen amb la dinàmica de no fer cas a la veu majoritària –la dels estudiants- a la Universitat.
Emplacem a tots aquells que volen governar la UB que reflexionin sobre aquest vot de càstig i exigim que obrin les portes a un debat obert entre tots els agents de la comunitat universitària per parlar sobre quin model d’Universitat volem la majoria.

Així doncs, des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans entenem que res ha canviat respecte la primera volta d’ahir i seguim demanant i fomentant entre els estudiants en particular, però a tota la comunitat universitària en general el vot nul com a mostra del rebuig a aquestes eleccions injustes pel sistema de ponderació i als candidats que són l’eina per l’aplicació de l’EEES a la UB.

L’11-N, VOTEM NUL!
La lluita és l’únic camí!

Independentistes, "de debò".

En un recent article, l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva afirmava que “la independència és una posició que compta amb molts partidaris dins l’entorn d’ICV”.
Al llegir això, el primer que pensa un és que en Raül s’ha tornat boig, doncs ICV havia mantingut fins ara una posició molt còmode basada en l’equidistància o el no “mullar-se” sobre la qüestió nacional.
Es declaren a favor de la república federal, sí, però no la demanen. Es declaren a favor del dret a l’autodeterminació, sí, però tampoc l’exigeixen, i a més quan surt el debat a l’opinió pública adopten la màxima pujolista del “ara no toca”. Tot un seguit de moviments que tot i l’equidistància situen a la formació molt més a prop de l’unionisme, per complicitats, que no pas de la ruptura.

Analitzant el context en clau electoralista però, un comença a veure clarianes. Primer perquè s’ha de tenir en compte que amb l’assemblea nacional del partit a la vista els corrents mouen posicions dins el context d’importants pugnes internes a l’ombra que s’estan donant.
I segon -i potser principal- en el context d’un independentisme parlamentari en crisis: amb una important devallada d’Esquerra segons els pronòstics de les enquestes i amb la CUP pendent de processos interns per decidir si es presentarà, ICV ha vist de nou la gallina dels ous d’or per aglutinar un vot de càstig a Esquerra i de pas frenar l’impuls d’una nova formació que amb els resultats municipals en mà, va perjudicar principalment a Esquerra, però també a ICV.

I dic de nou, perquè això ja ho va fer l’IC de mitjans dels 90 quan caient per un pou sense fons, va saber adaptar-se al nou discurs verd, que sorgia amb certa força a l’escena política europea –tot hi que fos per la dreta, característica que ICV no ens explica dels seus socis europeus- i així va evitar la seva marginació definitiva en el marc de l’escena política catalana.

A ICV no són rucs i si han sobreviscut fins els nostres dies tot i la manca d’una ideologia, un discurs i una praxis tangible, ara intentaran trobar un nou espai (el sobiranista) per poder-s’hi colar i així créixer a costa d’una important massa d’independentisme sociològic creixent, mancat de referent electoral.

Però si amb el discurs verd va colar és altament improbable que coli aquest cop amb l’independentista. La formació ex-comunista ha demostrat per activa i per passiva, en primer lloc que les seves suposades conviccions –ecologistes i esquerres de debò- es desmoronen en la praxis del dia a dia i en segon lloc que el seu paper fins el moment de col•laborador directe amb el poder establert espanyol ja sigui mitjançant la promulgació de lleis que perpetuen el sistema actual com l’Estatut d’Autonomia o amb la seva actuació en les responsabilitats de govern, reprimint l’independentisme al carrer i portant-lo als tribunals d’excepció espanyols, com els recents casos dels encausats per la crema de fotografies del rei, responsabilitat del Departament d’Interior i del Conseller Saura, impossibiliten que el poble se’ls torni a creure.

I doncs, una formació que ha aconseguit desvirtuar del seu significat original la locució “de debò” fins al punt que un quan la sent ja desconfia, no pot afegir un adjectiu més a la descripció “d’esquerres i ecologistes”, doncs és ben sabut que d’esquerres i ecologistes ICV només ho són de cara a al galeria i sobretot de cara a preservar cadires, càrrecs i quotes.

Àustria i Equador avancen amb rumbs oposats.

Aquest diumenge 28 de setembre ens ha deixat els resultats de dues comtesses electorals: les eleccions anticipades a Àustria i el referèndum constitucional d’Equador. Els resultats, radicalment diferents, evidencien un canvi de mentalitats a ambdós països que serien fàcilment extrapolables a un canvi de tendències a ambdós continents, l’europeu i el llatinoamericà respectivament.

De les eleccions anticipades d’Àustria destaca un importantíssim ascens de la ultradreta, representada amb dues formacions, que han assolit entre les dues un 29% dels vots i 58 cadires (15,1% i 28 cadires fa 2 anys). Aquestes eleccions s’han vist marcades per diversos factors com la fragilitat de l’anterior govern socialdemòcrata, la crisis econòmica que afecta a occident i la reducció de l’edat de vot als 16 anys; un marge d’edat (entre els 16 i els 18) que segons els analistes i politòlegs ha votat massivament a la ultradreta. Això hauria de servir d’exemple a la resta de països que estan pensat avançar l’edat de vot sobre com d’influenciables són els joves i com d’inoportuna és aquesta mesura.

A l’Equador en canvi, les enquestes a peu d’urna i a l’espera dels resultats oficials ens deixen uns resultats d’un 70% pel Sí, per tan sols un 25% pel No en el referèndum constitucional impulsat pel president Rafael Correa, amb el suport de l’esquerra i les comunitats indígenes i amb la oposició de la dreta oligàrquica. Amb aquesta Constitució s’oficialitzen el quítxua i el shuar, dues llengües indígenes de l’Equador, equiparant-se al castellà i s’obre la porta al control dels recursos energètics propis i a l’esperança de milions d’equatorians per sortir de la pobresa.

Així doncs, mentre Àustria segueix els passos d’altres països europeus com Suïssa i la ultradreta assoleix uns resultats semblants als anteriors de la II Guerra Mundial avançant amb una ideologia intolerant, racista, masclista, homòfoba i violenta; l’Equador avança de la mà de Veneçuela, Bolívia i Cuba cap al socialisme amb els valors de la igualtat entre persones, pobles, en el progrés, en la justicia, l’eradicació de la pobresa...