Monday, November 24, 2008

Joan Boada, mentider per sistema.

Recordem el cas de la Núria Pòrtulas, una jove educadora de Sarrià de Ter, que es va passar segrestada a la presó acusada d’integració a banda terrorista sense proves durant més de quatre mesos. El Director General del Departament d’Interior, el Sr. Joan Boada va arribar a dir –sense proves, recordem-ho- una gran quantitat de despropòsits malintencionats com que la Núria tenia bombes; i va arribar a amenaçar la seva familia per tal que no fés rebombori mediàtic sobre el cas. La cosa no li va sortir bé, i la Núria està avui al carrer, d’on no hauria d’haver sortit mai.

Joan Boada mentia delibaradament. Es pot arribar a ser més frívol? Tot plegat va ser d’una baixesa moral dificilment vista anteriorment. Gairebé dos anys després, Joan Boada segueix tenint les mateixes carecterístiques: és un mentider, un frívol i dubto que tingui moral.

Aquesta és segons Joan Boada una actuació excel·lent i modèlica:

Fotos: David Datzira

I en aquest vídeo de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) es pot veure en el minut 1:34, l’actitud -segons Joan Boada- molt violenta dels estudiants.

Realment és patètic veure com un partit que es vanagloria per ser d’esquerres i actuar com a tal pot arribar a degenerar fins al punt de situar-se a la dreta de les gestions anteriors del Departament: Núria de Gispert (UDC) i Montserrat Tura (PSC) o inclús de la Delegada del Govern en temps d’Aznar, Júlia García-Valdecasas (PP). Però personalment, ja no em sorprén res.

Acabaré enllaçant la Carta Oberta a Joan Boada (ICV), publicada avui pel company Xavi Monge al seu bloc, la qual subscric en la seva totalitat.

Friday, November 7, 2008

El vot nul s'imposa entre els estudiants de la UB.

Ahir es van celebrar les eleccions al Rectorat de la Universitat de Barcelona, en les que concorrien quatre candidats i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanava el vot nul. Josep Samitier i Dídac Ramírez han estat les candidatures que passaran a la segona volta de dimarts vinent.

En total hi van haver 1.057 vots entre l’estament estudiantil, el que representa un 30% dels vots totals dels estudiants i més vots que qualsevol de les quatre candidatures, demostrant així el descontentament dels estudiants amb aquestes eleccions, a les quals el vot estudiantil compta un 30% des de l’aprovació de la LOU, tot i representar un 90% de la comunitat universitària i amb les quatre candidatures, cap d’elles crítica amb l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

El vot de càstig dels estudiants en aquestes eleccions també s’ha expressat en forma de vots en blanc (415 vots) i d’una altíssima abstenció (93,8%). Aquestes xifres no fan més que demostrar el distanciament entre els que pretenen governar la UB i els estudiants, que no es veuen representats en cap de les opcions, que no han recollit les demandes d’aquest col·lectiu en els seus programes.

Les dues candidatures que concorreran a la segona volta de dimarts vinent són les de Josep Samitier i Dídac Ramírez, un el candidat continuista i l’altre que no ofereix cap opció innovadora respecte el primer. Els dos aposten per l’aplicació de l’EEES com s’està fent actualment i pretenen situar la Universitat en el mercat de les empreses.
A més la candidatura de Dídac Ramírez no ofereix cap garantia de que els avenços que s’han fet a la Universitat en el terreny del foment de la llengua catalana es mantinguin.

Cap dels aspirants a rector ha valorat aquest vot de càstig, el que vol dir que segueixen amb la dinàmica de no fer cas a la veu majoritària –la dels estudiants- a la Universitat.
Emplacem a tots aquells que volen governar la UB que reflexionin sobre aquest vot de càstig i exigim que obrin les portes a un debat obert entre tots els agents de la comunitat universitària per parlar sobre quin model d’Universitat volem la majoria.

Així doncs, des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans entenem que res ha canviat respecte la primera volta d’ahir i seguim demanant i fomentant entre els estudiants en particular, però a tota la comunitat universitària en general el vot nul com a mostra del rebuig a aquestes eleccions injustes pel sistema de ponderació i als candidats que són l’eina per l’aplicació de l’EEES a la UB.

L’11-N, VOTEM NUL!
La lluita és l’únic camí!

Monday, October 20, 2008

Independentistes, "de debò".

En un recent article, l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva afirmava que “la independència és una posició que compta amb molts partidaris dins l’entorn d’ICV”.
Al llegir això, el primer que pensa un és que en Raül s’ha tornat boig, doncs ICV havia mantingut fins ara una posició molt còmode basada en l’equidistància o el no “mullar-se” sobre la qüestió nacional.
Es declaren a favor de la república federal, sí, però no la demanen. Es declaren a favor del dret a l’autodeterminació, sí, però tampoc l’exigeixen, i a més quan surt el debat a l’opinió pública adopten la màxima pujolista del “ara no toca”. Tot un seguit de moviments que tot i l’equidistància situen a la formació molt més a prop de l’unionisme, per complicitats, que no pas de la ruptura.

Analitzant el context en clau electoralista però, un comença a veure clarianes. Primer perquè s’ha de tenir en compte que amb l’assemblea nacional del partit a la vista els corrents mouen posicions dins el context d’importants pugnes internes a l’ombra que s’estan donant.
I segon -i potser principal- en el context d’un independentisme parlamentari en crisis: amb una important devallada d’Esquerra segons els pronòstics de les enquestes i amb la CUP pendent de processos interns per decidir si es presentarà, ICV ha vist de nou la gallina dels ous d’or per aglutinar un vot de càstig a Esquerra i de pas frenar l’impuls d’una nova formació que amb els resultats municipals en mà, va perjudicar principalment a Esquerra, però també a ICV.

I dic de nou, perquè això ja ho va fer l’IC de mitjans dels 90 quan caient per un pou sense fons, va saber adaptar-se al nou discurs verd, que sorgia amb certa força a l’escena política europea –tot hi que fos per la dreta, característica que ICV no ens explica dels seus socis europeus- i així va evitar la seva marginació definitiva en el marc de l’escena política catalana.

A ICV no són rucs i si han sobreviscut fins els nostres dies tot i la manca d’una ideologia, un discurs i una praxis tangible, ara intentaran trobar un nou espai (el sobiranista) per poder-s’hi colar i així créixer a costa d’una important massa d’independentisme sociològic creixent, mancat de referent electoral.

Però si amb el discurs verd va colar és altament improbable que coli aquest cop amb l’independentista. La formació ex-comunista ha demostrat per activa i per passiva, en primer lloc que les seves suposades conviccions –ecologistes i esquerres de debò- es desmoronen en la praxis del dia a dia i en segon lloc que el seu paper fins el moment de col•laborador directe amb el poder establert espanyol ja sigui mitjançant la promulgació de lleis que perpetuen el sistema actual com l’Estatut d’Autonomia o amb la seva actuació en les responsabilitats de govern, reprimint l’independentisme al carrer i portant-lo als tribunals d’excepció espanyols, com els recents casos dels encausats per la crema de fotografies del rei, responsabilitat del Departament d’Interior i del Conseller Saura, impossibiliten que el poble se’ls torni a creure.

I doncs, una formació que ha aconseguit desvirtuar del seu significat original la locució “de debò” fins al punt que un quan la sent ja desconfia, no pot afegir un adjectiu més a la descripció “d’esquerres i ecologistes”, doncs és ben sabut que d’esquerres i ecologistes ICV només ho són de cara a al galeria i sobretot de cara a preservar cadires, càrrecs i quotes.

Wednesday, October 1, 2008

Àustria i Equador avancen amb rumbs oposats.

Aquest diumenge 28 de setembre ens ha deixat els resultats de dues comtesses electorals: les eleccions anticipades a Àustria i el referèndum constitucional d’Equador. Els resultats, radicalment diferents, evidencien un canvi de mentalitats a ambdós països que serien fàcilment extrapolables a un canvi de tendències a ambdós continents, l’europeu i el llatinoamericà respectivament.

De les eleccions anticipades d’Àustria destaca un importantíssim ascens de la ultradreta, representada amb dues formacions, que han assolit entre les dues un 29% dels vots i 58 cadires (15,1% i 28 cadires fa 2 anys). Aquestes eleccions s’han vist marcades per diversos factors com la fragilitat de l’anterior govern socialdemòcrata, la crisis econòmica que afecta a occident i la reducció de l’edat de vot als 16 anys; un marge d’edat (entre els 16 i els 18) que segons els analistes i politòlegs ha votat massivament a la ultradreta. Això hauria de servir d’exemple a la resta de països que estan pensat avançar l’edat de vot sobre com d’influenciables són els joves i com d’inoportuna és aquesta mesura.

A l’Equador en canvi, les enquestes a peu d’urna i a l’espera dels resultats oficials ens deixen uns resultats d’un 70% pel Sí, per tan sols un 25% pel No en el referèndum constitucional impulsat pel president Rafael Correa, amb el suport de l’esquerra i les comunitats indígenes i amb la oposició de la dreta oligàrquica. Amb aquesta Constitució s’oficialitzen el quítxua i el shuar, dues llengües indígenes de l’Equador, equiparant-se al castellà i s’obre la porta al control dels recursos energètics propis i a l’esperança de milions d’equatorians per sortir de la pobresa.

Així doncs, mentre Àustria segueix els passos d’altres països europeus com Suïssa i la ultradreta assoleix uns resultats semblants als anteriors de la II Guerra Mundial avançant amb una ideologia intolerant, racista, masclista, homòfoba i violenta; l’Equador avança de la mà de Veneçuela, Bolívia i Cuba cap al socialisme amb els valors de la igualtat entre persones, pobles, en el progrés, en la justicia, l’eradicació de la pobresa...

Monday, September 29, 2008

Adéu Montjuïc! Adéu Espanyol!

Després d’unes setmanes sense escriure, torno parlant per primer cop en aquest bloc del Barça, uns gran passió, de les més grans...

Des de dissabte els mitjans de comunicació estatals -però també la Televisió de Catalunya- han començat una campanya de desprestigi contra el Barça i la seva afició pels incidents al derbi contra l’Espanyol al Lluís Companys.
A part dels mitjans, aquest rebombori està sortint també dels despatxets de l’Espanyol què, frustrats per haver perdut un partit, en el que el Barça els va esclafar, tot i les ajudes arbitrals periques.

Desviar la opinió pública cap a assumptes extraesportius és l’únic consol que li queda al club perico després de perdre el darrer derbi que jugaven de locals a Barcelona.
Denunciant a jugadors del Barça (Henry i Piquè) o acusant a la directiva del club blau-grana, tot si val a can perico. Suposo que s’obliden de la seva permissibilitat, per no dir col•laboració directament, amb els violents de les “Brigadas Blanquiazules”, perfectament equiparable al Reial Madrid amb “Ultra Sur” o al València amb els “Yomus”.

I tot plegat és prou trist, i especialment per l’Espanyol, amb els incidents del 92 en el record, on un nen de 13 anys va morir a Sarrià a causa de l’impacte d’una bengala sortida de l’afició radical perica, una afició que segueix a l’estadi, sovint acompanyada (com dissabte) dels seus dels seus camarades vinguts de Madrid i de Roma. Qui és el permissiu aquí? Qui és l’hipòcrita?

N’hi ha que no n’aprenen. I doncs, no deixa de ser culpa de l’Espanyol, com també dels Mossos d’Esquadra haver permès l’entrada de bengales al camp. El cas d’aquests últims és prou curiós, doncs no els hi tremola la porra a l’hora d’estovar als moviments socials, però no són capaços d’extreure les bengales a l’entrada del camp, on segons els propis Boixos Nois no hi va haver registres. Molt bé Saura. Molt bé Mossos. Molt bé Espanyol.

En fi... Sempre Barça!

Thursday, August 21, 2008

Què n'ha tret ICV?

Tant els diaris d’àmbit català com estatal, coincidien ahir en fer ICV protagonista de les seves portades. Mentre l’ABC titulava “El PSOE compra a ICV para evitar que Zapatero dé la cara en el Congreso”, el Periódico es decantava per un “Saura libra a Zapatero del debate sobre la financiación”, La Razón titulava “Los socios de Llamazares salvan a Zapatero de dar explicaciones sobre la financiación”, El País es mofava tot titulant “Zapatero romper el frente común de los partidos catalanes” i Público “Zapatero capea la bronca de la financiación”. Finalment, l’Avui apuntava un “ICV fa marxa enrera i debilita el front català”.

Un cop superada la portada, explicaven que Saura i de la Vega es van reunir a un hotel de Vilanova diumenge passat, on aquesta passa les vacances, i van pactar la no compareixença de ZP al Congrés. Els diaris assenyalaven, depenent de la línia editorial, que ICV, una força petita i minoritària havia sucumbit a les pressions del PSOE, d’altres que Saura s’havia fet un autogol, i d’altres, de clara subjectivitat governamental, fixaven l’interès en el contingut del pacte: noves promeses de ZP que tothom sap que no complirà, inclosos Saura, Herrera i companyia.


ICV pot ser una força petita i minoritària, però ni es mamen el dit ni són rucs –tot i que ens ho pugui semblar la majoria de vegades, i també aquesta-. Ens ha demostrat per activa i per passiva que és una de les formacions més maquiavèliques de l’arc polític català, jugant sempre a dues bandes entre el que diuen i el que fan i demostrant que els interessos tant del país com del poble treballador català els importen ben poc si poden treure rèdits personals o partidistes de la seva activitat. Haver renunciat del tot als seus ideals i seguir amb les mateixes poltrones que tenien fa 30 anys és símbol que més o menys saben el que es fan. Són, al cap i a la fi, professionals de la política.


Aquest pacte, tal i com ha assenyalat Joan Ridao -un altre amb afany frustrat de protagonisme-, és un pacte entre dos partits i no entre dos governs. Paper mullat que amb tota probabilitat no es complirà. La Vicepresidenta del govern estatal ha aconseguit sense moure’s del seu lloc d’estiueig i en menys d’hora i mitja, que ICV retirés una proposició que comptava amb el suport de tots els grups menys del propi PSOE, i que posava a ZP en una difícil situació a l'haver de respondre el perquè no havia aplicat l’Estatut i que pretenia fer.

I sabent tot això, i amb la tendència a ser malpensat, un es pregunta: Què n’ha tret ICV de tot plegat?

Saturday, August 9, 2008

9 d'agost, despullant tòpics.

Avui 9 d'agost es compleixen 2 anys justos de la publicació del nou Estatut d'Autonomia al DOGC (Document Oficial de la Generalitat de Catalunya), la data que s'aplicà oficialment.
A l'articulat fixava precisament, aquest termini, per tenir un acord sobre el nou finançament de la Generalitat. Passats aquests dos anys no hi ha acord, i així, s'incompleix per part del govern de Catalunya i de l'Estat una llei que ambdós van aprovar en el seu moment.

La nula voluntat política del govern de l'Estat espanyol és evident. La passivitat del govern de Catalunya també, que no ha estat fins ara, que "s'ha posat xulo", juntament amb CiU, pel compliment d'aquesta llei. No em faré pesat un dia més denunciant la inutilitat del model autonòmic de l'Estat espanyol, s'ha fet més que palesa.

En dos anys només s'han concretat 9 traspassos -els més insignificants- dels 40 fixats a l'Estatut. És doncs una nova fal·làcia la d'aquells que es posicionaven a favor d'aquesta llei argumentant que el PP no l'aplicaria i el PSOE, sí. El PP no aplicaria l'Estatut i el PSOE tampoc ho fa.

Amb un govern del PSOE, Catalunya no avança cap enlloc. El mite que el PSOE és millor que el PP pels interessos del nostre país és fals i el mite que Zapatero és amic de Catalunya també, ja que tal i com va dir l'ex-conseller Carretero, és un espanyolista demagog. El "Si tu no hi vas, ells tornen" de la campanya electoral, és fàcilment refutable amb un, "i què?", més del mateix.

El govern tripartit del Principat, integrat pel mateix partit que governa a l'Estat, i dos que hi donen suport, no ha estat capaç ni de collar, ni de convèncer al suposat "govern amic" de Madrid per tal que compleixi, ja no els terminis fixats a l'Estatut, sinó el mateix Estatut. Això hauria de portar a la reflexió de les cúpules i militància d'Esquerra i ICV-EUiA sobretot, però també de CiU sobre al model d'Estat al qual donen suport cegament i a pregutar-se també, si realment val la pena posar interessos partidistes i/o personals per davant dels interessos i necessitats del poble català.

Però en definitiva s'ha fet manifest que aquest nou Estatut, finançament i 9 d'agost a part, no ha solucionat els problemes i mancances que tenim com a país. S'ha demostrat -com ja avisavem alguns- que el nou Estatut de Catalunya, així com els del País Valencià i les Illes Balears no han estat la panacea a les necessitats del nostre poble ni dels seus ciutadans. L'Estat autonòmic ha caducat i està estancat. Ara, cal avançar, i només exercint el dret a l'autodeterminació, el dret a decidir, es podrà fer de forma democràtica.

No als Estatuts, Independència!