Independentistes, "de debò".

En un recent article, l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva afirmava que “la independència és una posició que compta amb molts partidaris dins l’entorn d’ICV”.
Al llegir això, el primer que pensa un és que en Raül s’ha tornat boig, doncs ICV havia mantingut fins ara una posició molt còmode basada en l’equidistància o el no “mullar-se” sobre la qüestió nacional.
Es declaren a favor de la república federal, sí, però no la demanen. Es declaren a favor del dret a l’autodeterminació, sí, però tampoc l’exigeixen, i a més quan surt el debat a l’opinió pública adopten la màxima pujolista del “ara no toca”. Tot un seguit de moviments que tot i l’equidistància situen a la formació molt més a prop de l’unionisme, per complicitats, que no pas de la ruptura.

Analitzant el context en clau electoralista però, un comença a veure clarianes. Primer perquè s’ha de tenir en compte que amb l’assemblea nacional del partit a la vista els corrents mouen posicions dins el context d’importants pugnes internes a l’ombra que s’estan donant.
I segon -i potser principal- en el context d’un independentisme parlamentari en crisis: amb una important devallada d’Esquerra segons els pronòstics de les enquestes i amb la CUP pendent de processos interns per decidir si es presentarà, ICV ha vist de nou la gallina dels ous d’or per aglutinar un vot de càstig a Esquerra i de pas frenar l’impuls d’una nova formació que amb els resultats municipals en mà, va perjudicar principalment a Esquerra, però també a ICV.

I dic de nou, perquè això ja ho va fer l’IC de mitjans dels 90 quan caient per un pou sense fons, va saber adaptar-se al nou discurs verd, que sorgia amb certa força a l’escena política europea –tot hi que fos per la dreta, característica que ICV no ens explica dels seus socis europeus- i així va evitar la seva marginació definitiva en el marc de l’escena política catalana.

A ICV no són rucs i si han sobreviscut fins els nostres dies tot i la manca d’una ideologia, un discurs i una praxis tangible, ara intentaran trobar un nou espai (el sobiranista) per poder-s’hi colar i així créixer a costa d’una important massa d’independentisme sociològic creixent, mancat de referent electoral.

Però si amb el discurs verd va colar és altament improbable que coli aquest cop amb l’independentista. La formació ex-comunista ha demostrat per activa i per passiva, en primer lloc que les seves suposades conviccions –ecologistes i esquerres de debò- es desmoronen en la praxis del dia a dia i en segon lloc que el seu paper fins el moment de col•laborador directe amb el poder establert espanyol ja sigui mitjançant la promulgació de lleis que perpetuen el sistema actual com l’Estatut d’Autonomia o amb la seva actuació en les responsabilitats de govern, reprimint l’independentisme al carrer i portant-lo als tribunals d’excepció espanyols, com els recents casos dels encausats per la crema de fotografies del rei, responsabilitat del Departament d’Interior i del Conseller Saura, impossibiliten que el poble se’ls torni a creure.

I doncs, una formació que ha aconseguit desvirtuar del seu significat original la locució “de debò” fins al punt que un quan la sent ja desconfia, no pot afegir un adjectiu més a la descripció “d’esquerres i ecologistes”, doncs és ben sabut que d’esquerres i ecologistes ICV només ho són de cara a al galeria i sobretot de cara a preservar cadires, càrrecs i quotes.

Àustria i Equador avancen amb rumbs oposats.

Aquest diumenge 28 de setembre ens ha deixat els resultats de dues comtesses electorals: les eleccions anticipades a Àustria i el referèndum constitucional d’Equador. Els resultats, radicalment diferents, evidencien un canvi de mentalitats a ambdós països que serien fàcilment extrapolables a un canvi de tendències a ambdós continents, l’europeu i el llatinoamericà respectivament.

De les eleccions anticipades d’Àustria destaca un importantíssim ascens de la ultradreta, representada amb dues formacions, que han assolit entre les dues un 29% dels vots i 58 cadires (15,1% i 28 cadires fa 2 anys). Aquestes eleccions s’han vist marcades per diversos factors com la fragilitat de l’anterior govern socialdemòcrata, la crisis econòmica que afecta a occident i la reducció de l’edat de vot als 16 anys; un marge d’edat (entre els 16 i els 18) que segons els analistes i politòlegs ha votat massivament a la ultradreta. Això hauria de servir d’exemple a la resta de països que estan pensat avançar l’edat de vot sobre com d’influenciables són els joves i com d’inoportuna és aquesta mesura.

A l’Equador en canvi, les enquestes a peu d’urna i a l’espera dels resultats oficials ens deixen uns resultats d’un 70% pel Sí, per tan sols un 25% pel No en el referèndum constitucional impulsat pel president Rafael Correa, amb el suport de l’esquerra i les comunitats indígenes i amb la oposició de la dreta oligàrquica. Amb aquesta Constitució s’oficialitzen el quítxua i el shuar, dues llengües indígenes de l’Equador, equiparant-se al castellà i s’obre la porta al control dels recursos energètics propis i a l’esperança de milions d’equatorians per sortir de la pobresa.

Així doncs, mentre Àustria segueix els passos d’altres països europeus com Suïssa i la ultradreta assoleix uns resultats semblants als anteriors de la II Guerra Mundial avançant amb una ideologia intolerant, racista, masclista, homòfoba i violenta; l’Equador avança de la mà de Veneçuela, Bolívia i Cuba cap al socialisme amb els valors de la igualtat entre persones, pobles, en el progrés, en la justicia, l’eradicació de la pobresa...